La vida es un aprenentatge sense fi. Un aprenentatge en la cerca de la felicitat. I la felicitat es assolir els somnis.
Aprenem de situacions viscudes, de pares, amics, dona, fills, companys de feina, del que ens envolta i del que veiem lluny, de llibres llegits,....
Un llibre que m’ha impressionat es CORRER O MORIR del Kilian Jornet
Aquí teniu algunes “perles” d’aquest llibre
He descobert que, els límits no existeixen per el nostre cos. D’ ell només en depèn la velocitat i la força, però els límits reals, els que ens faran abandonar o continuar lluitant, els que ens faran assolir els nostres somnis, no depenen del nostre cos, sinó de la nostra ment, de la nostra motivació i de les ganes de fer realitat els somnis
Killian Jornet Burgada, (Pensament 10 Km abans de completar els 270 Km corrents de la Tahoe Rim Trail a California, que va completar desprès de estar 2 dies i dues nits corrents, parant nomes per menjar i 1 hora per dormir. Va rebaixar el rècord anterior en 7 hores (tot i que en algun tros es va perdre i va tenir que tornar enrere)
Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre als altres. Guanyar es vencer-se a un mateix. Vèncer el nostre cos, els nostres límits i les nostres pors. Guanyar vol dir superar-se a un mateix i fer realitat els nostres somnis.
Hi ha molts curses que he acabat en primera posició però en les quals no m’he sentit un guanyador. En creuar la meta no he plorat, no he saltat d’alegria, i les meves emocions no han estat una tempesta sense rumb. Simplement havia de guanyar la cursa, acabar davant dels altres,...
He vist persones que tot i arribar quan els primers ja han tingut temps de dutxar-se, de dinar i potser fins i tot fer una migdiada, se senten vencedors, i no canviarien el que senten per res del que els poguessis oferir. I els envejo, perquè en el fons, no correm per això? Per saber que nosaltres som capaços de vèncer les nostres pors, i que la cinta que tallem en creuar la meta no l’aguanten hostesses, sinó que esta situada allà on els nostres somnis volen?
La victòria no es ser capaços de posar el nostre cos i la nostra ment al límit per descobrir que aquest límit ens han portat a descobrir-ne de nous? I empènyer, a poc a poc, els nostres somnis?
Killian Jornet Burgada,
BETLEM PUIG I MESTRES
En la volta al Parc, i dins d'ell, en el camí que va del Puig de la Balma poc després de passar el collet Roig, al costat del camí a ma dreta, vaig quedar sorprès per un escrit gravat en una gran ceràmica. Allí varem parar per esmorcar, i el vaig trobar per casualitat. Desprès de llegir-lo varies vegades em vaig quedar pensatiu,..
També de casualitat, en el nº 475 del fulletó Vacarisses balcó de Montserrat, editat per la parròquia de Vacarisses trobo en la part de col·laboracions una ressenya de Pere Boix que fa referència a aquest escrit.
En Pere va conèixer el pare de la Betlem qui li va explicar que la Betlem tenia una malformació congènita cardíaca anomenada tetralogia de Fallot, mes coneguda com “sang”blava” que es falta de oxigenació a la sang que va al cor. De molt petita la van intervenir per comunicar els pulmons amb el cor a fi que rebés mes oxigen.
Als 12 anys se li va fer una altre operació, amb èxit, per la rectificació total del cor. Des d’aquest moment només havia de fer revisions anuals que feia puntualment i sempre li havien sortit be.
La Betlem –continua el seu pare- era una noia amb moltes ganes de viure, de conèixer mon.
Va anar a Anglaterra i a Alemanya per estudiar l'idioma en el seu propi país.
Volia o aspirava, a ser periodista.
Estudiava ciències econòmiques. Desprès d’una setmana d’exàmens, va agafar amb uns amics un diumenge de descans i va anar d’excursió al Parc Natural de Sant Llorenç, concretament a Mura, de forma sobtada ens va deixar per sempre. El seu cor es va parar.
Els amics la van portar a la Mútua de Terrassa. Ara està enterrada a Altafulla, poble on la seva família i ella estan vinculats des de fa anys.
Els amics, juntament amb els pares i germans, van fer una placa a la seva memòria que col·locaren allí on la Betlem ens va dir Adéu.
